La vida és una successió de relats. Els que ens són transmesos, amb els quals aprenem i emparaulem el món, ens permeten conèixer allò que ens ha precedit, i ens donen les primeres eines per construir la nostra pròpia realitat a través de les paraules. Explicar-nos a nosaltres, o intentar-ho i transmetre-ho al món, a qui ens vulgui escoltar, construint la muntanya de relats que és la nostra realitat.

En el cinema del Festival, com en tot, també hi ha relat. Alpinistes que ens expliquen la seva ascensió, la dona o l’home que amb la seva vida i testimoni representa el poble que ha viscut durant generacions d’un entorn amenaçat ara pel canvi climàtic, l’aventurer que es confessa davant la càmera... En quaranta-dues edicions hem conegut centenars d’històries, de vides i per tant, de realitats, vinculades d’una manera o altra amb la muntanya. I pocs països, en el sentit més pròxim a la seva gent, entenen la importància del relat, de la oralitat, com Madagascar, protagonista d’aquesta edició.

Un relat ens imbueix de coneixement, com el de l’Albert Masó i la singularitat natural de Madagascar: lèmurs, camaleons, baobabs... biodiversitat endèmica, illa vermella, Lemúria, el vuitè continent. També ens pot vincular emocionalment, construir comunitat o guiar-nos per conèixer un país. El del Hary Cruanyes Garrell, el nadó malgaix que va ser adoptat per una família catalana, va fer aquest camí de forma molt íntima, sent la corretja transmissora, l'àncora emocional que ens va portar a conèixer els seus orígens, la seva terra, i la seva pròpia descoberta de l’illa vermella. Exposant-se en un escenari amb la seva experiència, una de les que per un mateix costa articular-ne les paraules, va guiar-nos, motxilla a l’esquena, vers les veus de Madagascar, aquelles que són la memòria d’un poble.

Reivindicant la importància i preservació d’aquestes veus vam conèixer la Marie Clémence Andriamonta-Paes, cineasta que amb el seu to proper, ens va explicar com els silencis invisibilitzen i com les preguntes poden revelar fets, posar llum a una història massa rellevant com per ser oblidada. Donar veu als seus protagonistes de la Rebel·lió malgaixa de 1947, acompanyar-los amb una càmera per captar el seu relat sense interferència ni artifici, permetre als lleons explicar la història silenciada pels caçadors. Un exercici també personal per la directora, part francesa i part malgaixa, empesa a buscar les respostes a les preguntes originades en el seu passat familiar. Aquest passat que pels malgaixos, no és darrera si no davant dels nostres ulls.

Les tradicions també neixen, creixen i perduren a través de relats, i la música n’és una part important. Kilema, el músic malgaix establert a Córdoba , converteix aquestes ensenyances en un torrent d’inventiva i recursos per convertir els objectes abandonats per la humanitat i la natura, en instruments percussors, un ventall inacabable d’instruments de corda, flautes improvisades amb tubs de reg... La seva manera de ser i fer música està imbuïda per un relat integrador, humanista, de respecte per les riqueses que s’escapen de l’explotació i la mercantilització. Ser ambaixador d’una cultura ancestral, projectar-la al futur i ser part del món, no des de l’assimilació, si no des de la diversitat. Tot des de la calma i el somriure, la ka malisa.

La nit va acabar amb el Hary ballant al ritme de Kilema, un pont generacional i de dues trajectòries vitals vinculades per l’illa vermella. En la nostra ment una de les màximes apreses pels testimonis del 47: ser un mateix dins del món i no el que el món vol que siguem.